Sobre la Mercé Rodoreda:

•mayo 21, 2009 • Dejar un comentario
– Realitza un esquema sobre la narrativa de postguerra (pàg.246 llibre de text)

 

Narrativa de postguerra

 

 

 

La novel·la i el conte, a meitat dels anys quaranta, van començar a recuperar la importància que havien tingut en els anys de preguerra.

 

 

* La novel·la d’anàlisi psicològica.

 

 

 

–        

la tradicional usa les tècniques de la novel·la realista del sXIX, sense referències a la nova situació politicosocial de la postguerra.

 

 

–         La renovadora va més enllà del realisme i incorpora nous temes, tècniques i recursos propers a la novel·la poètica i la simbòlica.

 

 

* Novel·la realista.

 

 

 

 

Es manifesta en tres tendències:

 

 

–         El realisme testimonialista. Usen tècniques pròpies de la novel·la realista tradicional.

 

 

–        La novel·la realista existencialista. Temàticament presenta l’esser humà com a víctima de situacions absurdes i que no troba sentit al món que l’envolta.

 

 

 

–         El realisme mític utilitza un narrador subjectiu que explica els seus records i que reprodueix fragments d’unes memòries.

 

 

 

 

 

– Confecciona un altre sobre les característiques de la novel·la psicològica (pàg. 241

llibre de text) (podeu utilitzar ppt., mapa conceptual, etc.)

 

 

És el corrent dominant durant els anys quaranta.

Les novel·les estan ambientades en un món burgès i ciutadà que analitzen i expliquen el món interior dels personatges.

Els temes són el desengany amorós, la inadaptació a la realitat, el sexe…

Els personatges són femenins que entren en crisi amb el su entorn i això els mena a la rebel·lia i la frustració.

* Temps interior: Els protagonistes recorden fets passats a causa de objectes i sensacions que li recorden. Provoca el trencament del fil narratiu lineal i produeixen avenços i retrocessos en espai i temps.

* Monòleg interior: Desapareix la veu narradora i la consciència del personatge flueix lliurement, sense mediacions.

* Freudisme: Les teories de Freud són aplicables per explicar el caràcter dels personatges.– En el llibre de text tens un breu resum de l’argument de La Plaça del Diamant, ara

 

afegeix-ne el teu sobre Mirall trencat. (D’una extensió similar)

 

Aquesta novel·la de Merçé Rodoreda explica la historia dels Valldaura-Farriols, explicada amb 3 generacions de la família , que ens expliquen la ciutat de Barcelona i l’epoca d’abans de la guerra civil. Dels personatges destaquem sobretot els femenins per la seva conplexitat i la seva rellevancia en la historia. La historia, es explicada mitjançant una multitud de veus, les quals com diu el títol de la novel·la ,ens reflexen la realitat del moment, com si fos un gran nombre de miralls que junts formen un molt mes gran; tot això a traves de petits fragments de la vida dels personatges.

 

 

 

 

 

A partir d’una sèrie de textos treballarem el punt de vista en dues obres de M.Rodoreda.

Narradora conscient del seu ofici, Mercè Rodoreda es planteja el problema de l’estil alpròleg de Mirall trencat. Guiada per l’objectiu d’aconseguir la més alta qualitatnarrativa, l’autora confessa la necessitat de variar l’estil en funció del tipus de relat.L’estil era diferent del de La plaça del Diamant. La novel·la d’una família havia de

ser més àmplia, havia de tenir més obertura. No podia fer explicar la novel·la per

un sol personatge… Havia de substituir el monòleg per l’estil narratiu. (pàg. 12)

 

 

1. Per quina raó decideix Mercè Rodoreda substituir el monòleg per l’estil narratiu?

 

 

 

Perquè creu que es millor forma per expressar els seus sentiments més aprop de la audiència. Pot opinar i dir el que pensa.

 

 

2. Defineix el monòleg. Quines són les seves característiques gramaticals? Com es vehicula la informació? Quina és la distància entre el narrador i el personatge?

 

 

 

Un monòleg es un discurs extens i interromput pronunciat per una sola persona, que pot estar expressant en veu alta els seus pensaments o dirigint-se a unes altres persones, com per exemple, una audiència, un personatge o un lector.

 

El monòleg s’utilitza a tots els gèneres gramaticals, per tant les seves característiques gramaticals variaran segons el gènere i el tema del monòleg.

Per a vehicular la informació acostumen a evitar utilitzar signes de puntuacio per no trencar el flux d’idees, també es caracteristica una sintaxi menys desenvolupada , la omisió de verbs o altres conectors, interrupcions repentines o repeticions dubitatives. Ademes es frecuent l’utilitzacio de la inclusió de pensaments del personatje en el relat de narrador.

El narrador s’ha informat sobre l’autora però potser no es coneixen.

 

3. Quin novel·lista europeu el consagra com a tècnica renovadora?

 

 

 

James Joyce és l’alemany que consagra el monòleg com a tècnica renovadora amb el monòleg interior.

 

 

4. Com penetra el monòleg interior a la narrativa catalana?

 

 

 

Degut a que als monolegs interiors, els escritors , traten de expresar sentiments ocults o desitjos reprimits que no podien expressar en paraules o accions. En els seus escrits, els escritors, reflexen el seu  món ideal i els seus desitjos, fets realitat o frustrats. Això va permetre que , durant la postguerra, degut a la opressió española, puguesin explorar els diferents mons, que constitueixen la esfera privada amb la pública.

 

5. Analitza aquest fragment de La plaça del Diamant, escrit seguint aquesta tècnica, i destaca’n:

a) el punt de vista adoptat

b) les marques gramaticals

c) la fluència i el ritme de la información

Havia travessat. I em vaig posar a caminar per la meva vida vella fins que vaig

arribar davant de la paret de casa, sota de la tribuna… La porta estava tancada.

Vaig mirar enlaire i vaig veure en Quimet, que, al mig d’un camp, prop del mar,

quan jo estava embarassada de l’Antoni, em donava una floreta blava i després

es reia de mi. Volia pujar a dalt, fins al meu pis, fins al meu terrat, fins a les

balances i tocar-les tot passant… Havia entrat feia molts anys per aquella porta

casada amb en Quimet i n’havia sortit per casar-me amb l’Antoni i amb els nens

al darrera. El carrer era lleig i la casa era lletja i l’empedrat era un empedrat

només bo per carros i cavalls. El fanal era lluny i la porta era fosca. Vaig buscar

el forat que en Quimet havia fet a la porta, damunt del pany, i el vaig trobar de

seguida: tapat amb suro damunt mateix del pany. I vaig començar a treure

miques de suro amb la punta del ganivet. I el suro saltava esmicolat. I vaig treure

tot el suro i aleshores vaig adonar-me que no podria entrar. Amb els dits no

podia agafar la corda i treure-la enfora i estirar i obrir la porta. Havia d’haver dut

un filferro per fer ganxo. I quan anava a clavar dos cops de puny a la porta vaig

pensar que faria massa soroll i vaig picar la paret i em vaig fer molt de mal. I em

vaig girar d’esquena a la porta i vaig reposar i tenia molta matinada a dins. I em

vaig tornar a girar de cara a la porta i amb la punta del ganivet i amb lletres de

diari vaig escriure Colometa, ben ratllat endintre, i, com d’esma, vaig posar-me a

caminar i les parets em duien que no els passos, i vaig ficar-me a la plaça del

Diamant: una capsa buida feta de cases velles amb el cel per tapadora. I al mig

d’aquella tapadora hi vaig veure volar unes ombres petites i totes les cases es

van començar a gronxar com si tot ho haguessin ficat a dintre d’aigua i algú fes

bellugar l’aigua a poc a poc i les parets de les cases es van estirar amunt i es

van començar a decantar les unes contra les altres i el forat de la tapadora

s’anava estrenyent i començava a fer un embut. I vaig sentir una companyia a la

mà i era la mà d’en Mateu i a la seva espatlla se li va posar un colom corbata de

setí i jo no n’havia vist mai cap, però tenia plomes de tornassol i vaig sentir un

vent de tempesta que s’arremolinava per dintre de l’embut que ja estava gairebé

clos i amb els braços davant de la cara per salvar-me de no sabia què, vaig fer

un crit d’infern. Un crit que devia fer molts anys que duia a dintre i amb aquell

crit, tan ample que li havia costat de passar-me pel coll, em va sortir de la boca

una mica de cosa de no-res, com un escarbat de saliva… i aquella mica de cosa

de no-res que havia viscut tant de temps tancada a dintre era la meva joventut

que fugia amb un crit que no sabia ben bé que era… ¿abandonament?

 a) Ho explica tot tal i com ho va viure en un passat que està recordant.

b) Utilitza l’escriptura parlada, és a dir, la història és explicada per ella mateixa.

c) Va fent salts en el temps i ens va explicant el que va viure en un temps pasat al lloc on ella és ara mateix.

La plaça del Diamant

En el relat vuitcentista, el text és dit per una sola veu. Una veu única, que ho sap tot,ho coneix tot, ho explica tot, coneguda amb el nom de «narrador omniscient».Tanmateix, aquesta estratègia, l’omnisciència narrativa, permet un joc de variantsque, alternades amb habilitat per Mercè Rodoreda, atorguen dinamisme a l’estil

narratiu de Mirall trencat.

Mitjançant la tercera persona i la utilització de formes verbals de passat s’evoquen

esdeveniments, pensaments, fragments de memòria… Sovint, l’autor alterna el

recompte de fets, escenaris i accions amb la transcripció de fragments de conversa.

 

Salvador Valldaura havia tancat els ulls mentre els violins anaven desgranant el

primer tema de l’al·legro con brio. Estava recollit, voltat d’aquelles onades que

l’exaltaven i el deixaven gairebé sense respir. Quan després dels tres acords de

l’orquestra el piano començà a repetir la frase inicial, obrí els ulls. A dalt de

l’escenari, asseguda entre els primers violins, hi havia una noia amb un tros de

punta que li penjava al capdavall de la faldilla. Aquell volant descosit era tan

insòlit que es distragué un moment de la música. Tornà a tancar els ulls i féu un

esforç per concentrar-se. El piano anava perfilant el segon tema, el passava a

l’orquestra i el reprenia amb més seguretat. Però ja no hi havia res a fer. «Per un

dia que deixen tocar el violí a una noia…» ¿Com era que no se n’havia adonat de

seguida? Abans de començar el concert s’havia distret llegint el programa i,

després, quan fet el silenci l’orquestra havia atacat les primeres notes, a penes li

havia vist el braç i l’arquet entre tots els altres. Estava indignat perquè amb

aquella deixadesa imperdonable li anava espatllant el millor moment de la nit. Tot

d’una sentí que el cor se li estrenyia i la mirà amb més atenció: la noia del volant

era aquella violinista que feia cinc o sis mesos havia tocat a Salzburg en el

concert d’alumnes del conservatori. Prima, rossa com un fil d’or, amb els ulls

molt clars, amb els cabells pentinats enlaire i amb dos o tres rinxols que se li

escapaven clatell avall. No li havia tret els ulls de sobre en tota la nit i, després,

l’havia recordada sovint, mig esfumada i tan fràgil que feia pena pensar que la

vida potser jugaria a fer-la malbé. N’havia parlat a en Quim; havia triat la pitjor

persona i el pitjor moment, perquè Joaquim Bergadà, company seu, acabava de

fer la conquista de la dona de l’agregat comercial anglès, que tenia fama

d’enamoradissa, i a penes l’havia escoltat. (pàg. 52)

 

6. Explica el punt de vista d’aquest fragment assenyalant fragments concrets.

 

 

 

El personatge principal o el qual parla és Teresa Valldaura, la cual mostra una gran impresió quan diu: “Feia temps que no havia vist una persona que li fes tant d’efecte; a penes sabia què dir”; mes endavan mostra una gran pena o s’arrepenteix quan diu: “Quan s’adonà de la Sofia ja la tenia al davant; distret amb el seu pare no l’havia vista entrar i li sabé greu”. Finalment , la Teresa mostra una decepció quan diu: “El dinar hauria pogut ser molt agradable si la Sofia hagués estat més cordia”l.

 

D’altres vegades el narrador es posa a la pell d’uns dels protagonistes. Manté lesformes del narrador omniscient –tercera persona, verbs en les diferents possibilitatsdel pretèrit, alternança de verbs perfectius i imperfectius…– però el text ve marcatpel punt de vista del personatge, que selecciona molt la informació, oferta des del

seu angle de visió. Aquest procediment rep el nom d’omnisciència parcial o,

també, omnisciència selectiva.

 

La cambrera el féu entrar en una sala que tenia les parets cobertes de llibres.

Teresa Valldaura l’anà a buscar de seguida: «Vingui al menjador; hi toca el sol i

no hem de fer compliments.» Així que el veié, el senyor Valldaura, que estava

llegint el diari assegut davant del finestral, s’aixecà i el saludà amb molta

cerimònia. Era un home alt, dret, amb una gran barba rossa i una mirada

carregada de bondat. Vestia d’una manera impecable. «Quan el conegui més li

hauré de preguntar quin sastre el vesteix; estarà content.» Feia temps que no

havia vist una persona que li fes tant d’efecte; a penes sabia què dir. «És un

gran senyor», pensà molt impressionat. Li havien parlat ja feia temps d’una

aventura que havia tingut a Viena, quan estava a l’ambaixada, i que no acabava

de recordar. ¿Una noia que s’havia suïcidat? Quan s’adonà de la Sofia ja la tenia

al davant; distret amb el seu pare no l’havia vista entrar i li sabé greu. Duia un

vestit de jersei de seda que li emmotllava el cos i un collaret de perles ran de

coll. El dinar hauria pogut ser molt agradable si la Sofia hagués estat més

cordial. Se la veia distreta i a penes si badà boca. La Teresa parlà gairebé tota

l’estona amb l’Eladi. (pàg. 117-118)

7. Qui explica l’escena? Es manté el mateix punt de vista al llarg de tot el text?

FRAGMENTS DE LA PLAÇA DEL DIAMANT

Text 1

La Julieta va venir expressament a la pastisseria a dir-me que, abans de rifar la toia,

rifarien cafeteres; que ella ja les havia vistes: precioses, blanques, amb una taronja

pintada, partida en dues meitats, que ensenyava els pinyols. Jo no tenia ganes d’anar

a ballar ni tenia ganes de sortir, perquè m’havia passat el dia despatxant dolços i les

puntes dels dits em feien mal de tant estrènyer cordills daurats i de tant fer nusos i

agafadors. (p. 15)

Text 2

Vam anar a beneir. Al carrer hi havia nens amb palmons i nenes amb palmes i nens

amb xerrics-xerracs i nenes també amb xerrics-xerracs, i alguns en comptes de

xerrics-xerracs duien maces de fusta i mataven jueus per les parets i per terra i per

damunt d’una llauna o d’una galleda vella i pertot arreu. Quan vam arribar als Josepets,

tothom cridava. En Mateu venia amb nosaltres, amb la nena a coll. Una nena

com una flor, i ell la duia com si fos una flor de debò. Era tota rossa i amb tirabuixons i

tenia els ulls com en Mateu, però era una nena que no reia. Portava una palma que li

mig aguantava en Mateu, carregada de cireres confitades. (p. 33)

Text 3

L’altre diumenge [en Quimet] va venir a dinar a casa i va regalar un puro al meu pare.

Jo vaig portar un braç de gitano de crema. (p. 35)

Text 4

Cada diumenge anàvem al Monumental a fer el vermut i a menjar popets. Un dia

se’ns va acostar un home amb camisa groga que ens volia vendre postals d’una artista

que havia estat la reina de París feia molts anys. (…) Quan vam sortir [en Quimet]

va dir que ja podia anar-me’n cap a casa perquè ell tenia cita amb un senyor que li

volia fer restaurar tres dormitoris. Vaig voltar una mica pel carrer Gran mirant aparadors.

I l’aparador de les nines a la casa dels hules.

Text 5

El darrer hivern va ser el més trist. S’enduien els nois de setze anys. I les parets

estaven plenes de cartells i jo, que no havia entès aquell cartell que deia que havíem

de fer tancs, i que amb la senyora Enriqueta ens havia fet riure tant, si en quedava un

tros per alguna paret, ja no em feia riure gens. Hi havia homes molt grans que

aprenien de fer la guerra pels carrers. Joves i vells, tothom a la guerra, i la guerra els

xuclava els donava la mort. Moltes llàgrimes, molt de mal per dintre i per fora. Alguna

vegada pensava en en Mateu. El veia dret al passadís, com si fos de debò, tan de

debò que m’espantava, amb els ulls blaus, tot enamorat de la Griselda i sense la

Griselda que n’estimava un altre. I aquella veu d’en Mateu quan em va dir que hi

havien d’anar tots. I tots s’hi anaven quedant com a la ratera, les rates. No hi ha més

remei. No hi ha més remei. Abans de vendre’m les dues monedes de mossèn Joan,

m’ho vaig vendre tot: els llençols brodats, el joc de taula bo, els coberts… m’ho

compraven les que treballaven amb mi a l’ajuntament i després s’ho venien i feien

negoci. Amb prou feines si podia comprar per menjar. La llet era sense llet. La carn,

quan n’hi havia, era de cavall, deien. (p. 157)

8. Després de llegir els fragments anteriors indica característiques de l’obra de Rodoreda en general i de La plaça en concret.

 

 

 

 

La temàtica femenina, amb una dona com a protagonista, l’estil narratiu poètic està carregat de simbolisme, sembla un estil oral, però està molt treballat i aquesta seria una altre característica.

 

 

Antologia Poètica Catalana

•febrero 3, 2009 • Dejar un comentario

Bueno, la formació d’aquet blog es simplement la de entregar un treball de català sobre aquet mateix llibre. Segons hi anem preparan el treball . si hauran actualitzant el blog.

DGSSalas