La novel·la i el conte, a meitat dels anys quaranta, van començar a recuperar la importància que havien tingut en els anys de preguerra.
–
– La renovadora va més enllà del realisme i incorpora nous temes, tècniques i recursos propers a la novel·la poètica i la simbòlica.
– El realisme testimonialista. Usen tècniques pròpies de la novel·la realista tradicional.
– El realisme mític utilitza un narrador subjectiu que explica els seus records i que reprodueix fragments d’unes memòries.
– Confecciona un altre sobre les característiques de la novel·la psicològica (pàg. 241
És el corrent dominant durant els anys quaranta.
Les novel·les estan ambientades en un món burgès i ciutadà que analitzen i expliquen el món interior dels personatges.
Els temes són el desengany amorós, la inadaptació a la realitat, el sexe…
Els personatges són femenins que entren en crisi amb el su entorn i això els mena a la rebel·lia i la frustració.
* Temps interior: Els protagonistes recorden fets passats a causa de objectes i sensacions que li recorden. Provoca el trencament del fil narratiu lineal i produeixen avenços i retrocessos en espai i temps.
* Monòleg interior: Desapareix la veu narradora i la consciència del personatge flueix lliurement, sense mediacions.
* Freudisme: Les teories de Freud són aplicables per explicar el caràcter dels personatges.– En el llibre de text tens un breu resum de l’argument de La Plaça del Diamant, ara
A partir d’una sèrie de textos treballarem el punt de vista en dues obres de M.Rodoreda.
|
Narradora conscient del seu ofici, Mercè Rodoreda es planteja el problema de l’estil alpròleg de Mirall trencat. Guiada per l’objectiu d’aconseguir la més alta qualitatnarrativa, l’autora confessa la necessitat de variar l’estil en funció del tipus de relat.L’estil era diferent del de La plaça del Diamant. La novel·la d’una família havia de ser més àmplia, havia de tenir més obertura. No podia fer explicar la novel·la per un sol personatge… Havia de substituir el monòleg per l’estil narratiu. (pàg. 12)
|
Perquè creu que es millor forma per expressar els seus sentiments més aprop de la audiència. Pot opinar i dir el que pensa.
Un monòleg es un discurs extens i interromput pronunciat per una sola persona, que pot estar expressant en veu alta els seus pensaments o dirigint-se a unes altres persones, com per exemple, una audiència, un personatge o un lector.
El monòleg s’utilitza a tots els gèneres gramaticals, per tant les seves característiques gramaticals variaran segons el gènere i el tema del monòleg.
Per a vehicular la informació acostumen a evitar utilitzar signes de puntuacio per no trencar el flux d’idees, també es caracteristica una sintaxi menys desenvolupada , la omisió de verbs o altres conectors, interrupcions repentines o repeticions dubitatives. Ademes es frecuent l’utilitzacio de la inclusió de pensaments del personatje en el relat de narrador.
El narrador s’ha informat sobre l’autora però potser no es coneixen.
James Joyce és l’alemany que consagra el monòleg com a tècnica renovadora amb el monòleg interior.
Degut a que als monolegs interiors, els escritors , traten de expresar sentiments ocults o desitjos reprimits que no podien expressar en paraules o accions. En els seus escrits, els escritors, reflexen el seu món ideal i els seus desitjos, fets realitat o frustrats. Això va permetre que , durant la postguerra, degut a la opressió española, puguesin explorar els diferents mons, que constitueixen la esfera privada amb la pública.
5. Analitza aquest fragment de La plaça del Diamant, escrit seguint aquesta tècnica, i destaca’n:
a) el punt de vista adoptat
b) les marques gramaticals
c) la fluència i el ritme de la información
Havia travessat. I em vaig posar a caminar per la meva vida vella fins que vaig
arribar davant de la paret de casa, sota de la tribuna… La porta estava tancada.
Vaig mirar enlaire i vaig veure en Quimet, que, al mig d’un camp, prop del mar,
quan jo estava embarassada de l’Antoni, em donava una floreta blava i després
es reia de mi. Volia pujar a dalt, fins al meu pis, fins al meu terrat, fins a les
balances i tocar-les tot passant… Havia entrat feia molts anys per aquella porta
casada amb en Quimet i n’havia sortit per casar-me amb l’Antoni i amb els nens
al darrera. El carrer era lleig i la casa era lletja i l’empedrat era un empedrat
només bo per carros i cavalls. El fanal era lluny i la porta era fosca. Vaig buscar
el forat que en Quimet havia fet a la porta, damunt del pany, i el vaig trobar de
seguida: tapat amb suro damunt mateix del pany. I vaig començar a treure
miques de suro amb la punta del ganivet. I el suro saltava esmicolat. I vaig treure
tot el suro i aleshores vaig adonar-me que no podria entrar. Amb els dits no
podia agafar la corda i treure-la enfora i estirar i obrir la porta. Havia d’haver dut
un filferro per fer ganxo. I quan anava a clavar dos cops de puny a la porta vaig
pensar que faria massa soroll i vaig picar la paret i em vaig fer molt de mal. I em
vaig girar d’esquena a la porta i vaig reposar i tenia molta matinada a dins. I em
vaig tornar a girar de cara a la porta i amb la punta del ganivet i amb lletres de
diari vaig escriure Colometa, ben ratllat endintre, i, com d’esma, vaig posar-me a
caminar i les parets em duien que no els passos, i vaig ficar-me a la plaça del
Diamant: una capsa buida feta de cases velles amb el cel per tapadora. I al mig
d’aquella tapadora hi vaig veure volar unes ombres petites i totes les cases es
van començar a gronxar com si tot ho haguessin ficat a dintre d’aigua i algú fes
bellugar l’aigua a poc a poc i les parets de les cases es van estirar amunt i es
van començar a decantar les unes contra les altres i el forat de la tapadora
s’anava estrenyent i començava a fer un embut. I vaig sentir una companyia a la
mà i era la mà d’en Mateu i a la seva espatlla se li va posar un colom corbata de
setí i jo no n’havia vist mai cap, però tenia plomes de tornassol i vaig sentir un
vent de tempesta que s’arremolinava per dintre de l’embut que ja estava gairebé
clos i amb els braços davant de la cara per salvar-me de no sabia què, vaig fer
un crit d’infern. Un crit que devia fer molts anys que duia a dintre i amb aquell
crit, tan ample que li havia costat de passar-me pel coll, em va sortir de la boca
una mica de cosa de no-res, com un escarbat de saliva… i aquella mica de cosa
de no-res que havia viscut tant de temps tancada a dintre era la meva joventut
que fugia amb un crit que no sabia ben bé que era… ¿abandonament?
a) Ho explica tot tal i com ho va viure en un passat que està recordant.
b) Utilitza l’escriptura parlada, és a dir, la història és explicada per ella mateixa.
c) Va fent salts en el temps i ens va explicant el que va viure en un temps pasat al lloc on ella és ara mateix.
La plaça del Diamant
|
En el relat vuitcentista, el text és dit per una sola veu. Una veu única, que ho sap tot,ho coneix tot, ho explica tot, coneguda amb el nom de «narrador omniscient».Tanmateix, aquesta estratègia, l’omnisciència narrativa, permet un joc de variantsque, alternades amb habilitat per Mercè Rodoreda, atorguen dinamisme a l’estil narratiu de Mirall trencat. Mitjançant la tercera persona i la utilització de formes verbals de passat s’evoquen esdeveniments, pensaments, fragments de memòria… Sovint, l’autor alterna el recompte de fets, escenaris i accions amb la transcripció de fragments de conversa.
|
Salvador Valldaura havia tancat els ulls mentre els violins anaven desgranant el
primer tema de l’al·legro con brio. Estava recollit, voltat d’aquelles onades que
l’exaltaven i el deixaven gairebé sense respir. Quan després dels tres acords de
l’orquestra el piano començà a repetir la frase inicial, obrí els ulls. A dalt de
l’escenari, asseguda entre els primers violins, hi havia una noia amb un tros de
punta que li penjava al capdavall de la faldilla. Aquell volant descosit era tan
insòlit que es distragué un moment de la música. Tornà a tancar els ulls i féu un
esforç per concentrar-se. El piano anava perfilant el segon tema, el passava a
l’orquestra i el reprenia amb més seguretat. Però ja no hi havia res a fer. «Per un
dia que deixen tocar el violí a una noia…» ¿Com era que no se n’havia adonat de
seguida? Abans de començar el concert s’havia distret llegint el programa i,
després, quan fet el silenci l’orquestra havia atacat les primeres notes, a penes li
havia vist el braç i l’arquet entre tots els altres. Estava indignat perquè amb
aquella deixadesa imperdonable li anava espatllant el millor moment de la nit. Tot
d’una sentí que el cor se li estrenyia i la mirà amb més atenció: la noia del volant
era aquella violinista que feia cinc o sis mesos havia tocat a Salzburg en el
concert d’alumnes del conservatori. Prima, rossa com un fil d’or, amb els ulls
molt clars, amb els cabells pentinats enlaire i amb dos o tres rinxols que se li
escapaven clatell avall. No li havia tret els ulls de sobre en tota la nit i, després,
l’havia recordada sovint, mig esfumada i tan fràgil que feia pena pensar que la
vida potser jugaria a fer-la malbé. N’havia parlat a en Quim; havia triat la pitjor
persona i el pitjor moment, perquè Joaquim Bergadà, company seu, acabava de
fer la conquista de la dona de l’agregat comercial anglès, que tenia fama
d’enamoradissa, i a penes l’havia escoltat. (pàg. 52)
El personatge principal o el qual parla és Teresa Valldaura, la cual mostra una gran impresió quan diu: “Feia temps que no havia vist una persona que li fes tant d’efecte; a penes sabia què dir”; mes endavan mostra una gran pena o s’arrepenteix quan diu: “Quan s’adonà de la Sofia ja la tenia al davant; distret amb el seu pare no l’havia vista entrar i li sabé greu”. Finalment , la Teresa mostra una decepció quan diu: “El dinar hauria pogut ser molt agradable si la Sofia hagués estat més cordia”l.
|
D’altres vegades el narrador es posa a la pell d’uns dels protagonistes. Manté lesformes del narrador omniscient –tercera persona, verbs en les diferents possibilitatsdel pretèrit, alternança de verbs perfectius i imperfectius…– però el text ve marcatpel punt de vista del personatge, que selecciona molt la informació, oferta des del seu angle de visió. Aquest procediment rep el nom d’omnisciència parcial o, també, omnisciència selectiva.
|
La cambrera el féu entrar en una sala que tenia les parets cobertes de llibres.
Teresa Valldaura l’anà a buscar de seguida: «Vingui al menjador; hi toca el sol i
no hem de fer compliments.» Així que el veié, el senyor Valldaura, que estava
llegint el diari assegut davant del finestral, s’aixecà i el saludà amb molta
cerimònia. Era un home alt, dret, amb una gran barba rossa i una mirada
carregada de bondat. Vestia d’una manera impecable. «Quan el conegui més li
hauré de preguntar quin sastre el vesteix; estarà content.» Feia temps que no
havia vist una persona que li fes tant d’efecte; a penes sabia què dir. «És un
gran senyor», pensà molt impressionat. Li havien parlat ja feia temps d’una
aventura que havia tingut a Viena, quan estava a l’ambaixada, i que no acabava
de recordar. ¿Una noia que s’havia suïcidat? Quan s’adonà de la Sofia ja la tenia
al davant; distret amb el seu pare no l’havia vista entrar i li sabé greu. Duia un
vestit de jersei de seda que li emmotllava el cos i un collaret de perles ran de
coll. El dinar hauria pogut ser molt agradable si la Sofia hagués estat més
cordial. Se la veia distreta i a penes si badà boca. La Teresa parlà gairebé tota
l’estona amb l’Eladi. (pàg. 117-118)
7. Qui explica l’escena? Es manté el mateix punt de vista al llarg de tot el text?
FRAGMENTS DE LA PLAÇA DEL DIAMANT
Text 1
La Julieta va venir expressament a la pastisseria a dir-me que, abans de rifar la toia,
rifarien cafeteres; que ella ja les havia vistes: precioses, blanques, amb una taronja
pintada, partida en dues meitats, que ensenyava els pinyols. Jo no tenia ganes d’anar
a ballar ni tenia ganes de sortir, perquè m’havia passat el dia despatxant dolços i les
puntes dels dits em feien mal de tant estrènyer cordills daurats i de tant fer nusos i
agafadors. (p. 15)
Text 2
Vam anar a beneir. Al carrer hi havia nens amb palmons i nenes amb palmes i nens
amb xerrics-xerracs i nenes també amb xerrics-xerracs, i alguns en comptes de
xerrics-xerracs duien maces de fusta i mataven jueus per les parets i per terra i per
damunt d’una llauna o d’una galleda vella i pertot arreu. Quan vam arribar als Josepets,
tothom cridava. En Mateu venia amb nosaltres, amb la nena a coll. Una nena
com una flor, i ell la duia com si fos una flor de debò. Era tota rossa i amb tirabuixons i
tenia els ulls com en Mateu, però era una nena que no reia. Portava una palma que li
mig aguantava en Mateu, carregada de cireres confitades. (p. 33)
Text 3
L’altre diumenge [en Quimet] va venir a dinar a casa i va regalar un puro al meu pare.
Jo vaig portar un braç de gitano de crema. (p. 35)
Text 4
Cada diumenge anàvem al Monumental a fer el vermut i a menjar popets. Un dia
se’ns va acostar un home amb camisa groga que ens volia vendre postals d’una artista
que havia estat la reina de París feia molts anys. (…) Quan vam sortir [en Quimet]
va dir que ja podia anar-me’n cap a casa perquè ell tenia cita amb un senyor que li
volia fer restaurar tres dormitoris. Vaig voltar una mica pel carrer Gran mirant aparadors.
I l’aparador de les nines a la casa dels hules.
Text 5
El darrer hivern va ser el més trist. S’enduien els nois de setze anys. I les parets
estaven plenes de cartells i jo, que no havia entès aquell cartell que deia que havíem
de fer tancs, i que amb la senyora Enriqueta ens havia fet riure tant, si en quedava un
tros per alguna paret, ja no em feia riure gens. Hi havia homes molt grans que
aprenien de fer la guerra pels carrers. Joves i vells, tothom a la guerra, i la guerra els
xuclava els donava la mort. Moltes llàgrimes, molt de mal per dintre i per fora. Alguna
vegada pensava en en Mateu. El veia dret al passadís, com si fos de debò, tan de
debò que m’espantava, amb els ulls blaus, tot enamorat de la Griselda i sense la
Griselda que n’estimava un altre. I aquella veu d’en Mateu quan em va dir que hi
havien d’anar tots. I tots s’hi anaven quedant com a la ratera, les rates. No hi ha més
remei. No hi ha més remei. Abans de vendre’m les dues monedes de mossèn Joan,
m’ho vaig vendre tot: els llençols brodats, el joc de taula bo, els coberts… m’ho
compraven les que treballaven amb mi a l’ajuntament i després s’ho venien i feien
negoci. Amb prou feines si podia comprar per menjar. La llet era sense llet. La carn,
quan n’hi havia, era de cavall, deien. (p. 157)
8. Després de llegir els fragments anteriors indica característiques de l’obra de Rodoreda en general i de La plaça en concret.
La temàtica femenina, amb una dona com a protagonista, l’estil narratiu poètic està carregat de simbolisme, sembla un estil oral, però està molt treballat i aquesta seria una altre característica.
Comentarios recientes